L’aigua transita com un somni fugaç, dansant entre les roques amb una paciència eterna. El blanc i negre despulla el paisatge de tota distracció, deixant només la llum i l’ombra, el pols d’un moviment que mai no s’atura.

Les pedres, immòbils, custodien el pas del temps. L’aigua, persistent, les acarona i les erosiona, convertint la resistència en memòria. En aquest diàleg silenciós, el riu esdevé metàfora del canvi: tot flueix, tot passa, tot perdura d’alguna manera.

A la mirada queda l’instant suspès, però en l’ànima ressona la certesa que la vida, com l’aigua, no deixa d’avançar.

Damunt d’un arbre nevat, la merla reposava com una nota negra sobre una pàgina en blanc. Les branques, carregades de neu, s’inclinaven amb una elegància silenciosa, i cada floc acumulat convertia l’arbre en una escultura fràgil, modelada pel fred de la nit. 

L'inici d’alguna cosa. El paisatge encara està immers en la foscor, però l’horitzó ja comença a encendre’s amb tons vermells, taronges i daurats. La nit encara ocupa bona part de l’escena, però la llum ja ha començat a guanyar-li terreny.

El moll fosc en primer pla sembla gairebé un lloc des d’on esperar el nou dia. I el reflex sobre l’aigua allarga aquesta primera llum, com si el sol que encara no veiem ja estigués transformant tot el paisatge.