L’aigua transita com un somni fugaç, dansant entre les roques amb una paciència eterna. El blanc i negre despulla el paisatge de tota distracció, deixant només la llum i l’ombra, el pols d’un moviment que mai no s’atura.

Les pedres, immòbils, custodien el pas del temps. L’aigua, persistent, les acarona i les erosiona, convertint la resistència en memòria. En aquest diàleg silenciós, el riu esdevé metàfora del canvi: tot flueix, tot passa, tot perdura d’alguna manera.

A la mirada queda l’instant suspès, però en l’ànima ressona la certesa que la vida, com l’aigua, no deixa d’avançar.