L’aigua transita com un somni fugaç, dansant entre les roques amb una paciència eterna. El blanc i negre despulla el paisatge de tota distracció, deixant només la llum i l’ombra, el pols d’un moviment que mai no s’atura.

Les pedres, immòbils, custodien el pas del temps. L’aigua, persistent, les acarona i les erosiona, convertint la resistència en memòria. En aquest diàleg silenciós, el riu esdevé metàfora del canvi: tot flueix, tot passa, tot perdura d’alguna manera.

A la mirada queda l’instant suspès, però en l’ànima ressona la certesa que la vida, com l’aigua, no deixa d’avançar.

Damunt d’un arbre nevat, la merla reposava com una nota negra sobre una pàgina en blanc. Les branques, carregades de neu, s’inclinaven amb una elegància silenciosa, i cada floc acumulat convertia l’arbre en una escultura fràgil, modelada pel fred de la nit.